El plaer de rellegir.

Ara fa uns deu anys, aproximadament, que vaig llegir per primera vegada “Una historia de amor y oscuridad”, amb traducció admirable per ben feta de na Raquel García Lozano. Des de llavors, he rellegit aquesta obra mitja dotzena de vegades, més unes altres d’incomptables en què obria el volum per qualsevol banda i llegia a l’atzar alguns paràgrafs o bé capítols.

            Cada vegada que he llegit de nou aquesta obra de n’Oz, amb versió de na Raquel, hi he trobat noves imatges, m’ha semblat sentir nous olors, proporcionats per la lectura, i hi he gaudit per la bellesa de les paraules, per la musicalitat de la narració.

            Si jo fos una mica menys gandul del que sóc, hauria d’haver après hebreu per poder llegir l’obra en la seva versió original. Però sóc com sóc i no pas ara canviaré. En canvi i per atzar he aconseguit diverses versions en distintes llengües, de manera que posseeixo aquesta obra en català, espanyol, anglès i francès.

            Sovint i per pur plaer faig comparances de les diverses solucions que han donat els distints traductors. Però quan m’enyoro de Jerusalem, o en sento nostàlgia, obro el volum de butxaca de siruela, i a l’atzar m’enllamineixo de la seva prosa, dels seus mots, de la seva història, del com està explicada. I aquest post ve a compte del fet que trobo extraordinàriament estrany que aquesta obra que a mi em sembla absolutament cabdal, sigui tan i tan poc coneguda, potser marginada o deixada de banda. La feta em fa sentir viure en una espècie d’exili espiritual, que com és natural no té perquè importar-li a ningú. Ara me'n vaig a obrir un dels volums, el primer que trobi, i a veure que em diu, i jo dono les gràcies pel que em digui. 

Reveni al

La lastaj jaroj mi ne inkludis mesaĝon en ĉi tiu blogo, -kaj neniu alia-, malgraŭ ke la plej multaj novaĵoj povis esti inkludataj en ĝi. Ekzemple, reserĉojn, batalajn vivojn, politikajn aferojn ktp.
Ankaŭ mi forgesis la manieron por eniri en ĝi. Tamen, post atenta cerbumado, finfine mi povis eniri en ĝi, ankaŭ mi trovis la plej bonan manieron por rekte enmeti la ĉapelojn. Halelujon.

Participació invisible en un destí

La revista PRESÈNCIA, Núm. 2095, va publicar a les pàgines 8 i 9 el següent article de David Grossman. El trobo molt interessant, i l'incloc al blog. 

Hi ha algunes llengües –no moltes– a les quals gairebé tots els escriptors voldrien que els seus llibres es traduïssin. Llengües per damunt de les quals plana una subtil «aura» d’emoció i d’atracció, fins i tot d’un cert exotisme. El català és, sens dubte, una d’elles. Em sembla que se’m permetrà dir que l’hebreu també ho és. I també, dit sigui de passada, el txec, l’islandès i algunes llengües més, no gaires. Generalment són la llengua d’un poble petit que ha conegut una història difícil, de vegades tràgica. D’un poble que s’ha aferrat i ha lluitat per la seva cultura i la seva llengua. Són llengües que desperten una mena de consideració, d’identificació, fins i tot de veneració, envers el qui les parla i envers la seva història i la seva cultura. Jo dic «Catalunya » i de seguida s’escampa dins meu un ventall de records i d’impressions: el destí i la lluita dels catalans, la seva història tràgica i heroica, la seva gran creació artística i espiritual dins de la qual centellegen els noms de Gaudí, Joan Miró, Antoni Tàpies, Ramban [rabí Mossé ben Nahman o Nahmànides] –un dels gran rabins de l’«edat d’or» dels jueus a la península Ibèrica–, el seu deixeble rabí Salomó ben Abraham Adret, i, evidentment, Mercè Rodoreda amb la seva Plaça del Diamant, i Salvador Espriu, que, com se sap, el seu primer llibre es titula Israel, i l’audaç i agut Terenci Moix, i molts d’altres. (Com podríem obviar recordar Lionel Messi i els virtuosos del Barça? Avui, certament, són part del tapís cultural i humà, fins i tot de l’artístic, diran alguns.) Una cosa més: la llengua catalana ha estat una llengua que gairebé ningú no ha escrit durant molt de temps. L’hebreu, en canvi, es va convertir en una llengua exclusivament escrita, en una llengua sagrada que no es parlava, i així va restar gairebé al llarg de mil vuit-cents anys. El català –més jove– va conèixer un període de temps, tot i que més curt, de silenci, d’imposició de silenci. Eliezer Ben Iehuda va ser l’home –el somni, el profeta– que va fer renéixer la llengua hebrea, convertint-la de nou en una llengua parlada i viva. Pompeu Fabra va fer aproximadament el mateix amb el català. Tant l’hebreu com el català són llengües el desvetllament de les quals ha estat un component important per a la consolidació de la identitat nacional dels seus parlants, i el seu retorn a la vida és com una mena de miracle. És per això que em vaig alegrar tant quan els meus llibres es van traduir al català, vaig sentir com si per aquest fet rebés una mena d’autorització a pertànyer –tot i que només com a visitant, com a invitat– a una cultura rica i carregada de significat i de records; i cada vegada que el correu em porta a casa meva, a Jerusalem, un nou llibre traduït al català, sento que alguna cosa de mi mateix, de la meva llengua –és a dir, de la reserva de la consciència que conserva els sediments del destí del meu poble– s’interessa profundament i misteriosa per la llengua i el destí tempestuós del poble català, i aleshores tinc una sensació instintiva: ells, sens dubte, ho entendran.

tocant el mur

A saber que li diu la mestressa al haredí. Però no se li pot negar certa dosi de tendresa

Així els miserables han tornat Gilad Shalid, amb la pell als ossos.

,


comparem-ho amb

Escombreries de la Història...

Cal tenir-ne memòria, heus-lo


El jutge Goldstone llança a les escombraries de la història l'informe Goldstone

En un article publicat el passat divendres 1 d'abril al Washington Post, el jutge Goldstone es retractava de l'informe elaborat per ell mateix sobre l'operació militar israeliana a Gaza (desembre 2008 - gener 2009). L'informe va ser redactat per una comissió creada per l'ONU i presidida pel mateix jutge. En el seu article, Goldstone afirmava que si hagués sabut llavors el que sap ara, l'informe hauria estat totalment diferent.

Després de la aparción d'aquest article, el portaveu de l'Ambaixada d'Israel a Espanya, Lior Haiat,ha afirmat: "com hem dit en el passat, l'informe Goldstone poc té a veure amb els fets i ara ocupa el lloc que li correspon en les escombraries de la Història ".

De qui garanteix la nostra existència

Copio el següent article, perquè em sembla extraordinari, del blog Catalunya-Israel

Israel no és un Estat perfecte

Israel no és un Estat perfecte, segurament perquè d’estats perfectes no n’hi ha. L’Estat Jueu té gairebé un 25% de població musulmana amb els mateixos drets que els ciutadans jueus i això representa els drets més grans que aquest col•lectiu té a qualsevol estat del món. Per altra banda la llengua àrab és idioma cooficial a tot el país. Israel és un país en guerra gairebé permanentment des que va renéixer com Estat el 1948 i malgrat això creix constantment i es manté com un estat altament tecnològic; tot i la despesa que la defensa suposa per a l’Estat. Però això no és el més important, el que és important és l’assoliment de drets i llibertats, i encara en falten molts. L’ ex-president d’Israel Moshe´Katzav ha estat condemnat per delictes sexuals i anirà a la presó. Tots els càrrecs públics poden ser jutjats i encausats a Israel, ser electe no t’eximeix de res ni et dona cap mena d’aforament. Dana Internacional, una cantant transexual tornarà a representar Israel. Els matrimonis gais celebrats a quealsevol país són reconeguts a Israel i els és permès adoptar. Dori Spivak ha estat designat jutge i és obertament gai. A Israel hi troben asil milers de ciutadans de l’Africa subsahariana. A Israel s’acull a milers de palestins que fugen de l’Autoritat palestina i de Hamàs per la seva orientació política i/o sexual.

A Israel hi ha moltes organitzacions no governamentals que discrepen de la política del govern i hi actuen amb completa legalitat. A Israel hi ha partits polítics que neguen la mateixa necessitat de l’Estat d’Israel i són presents al Parlament. A Israel la iniciativa privada és fonamental. A Israel ser jueu no és un problema; a Israel no ser observant no és un problema. A Israel ser observant no és un problema; però, cal ser honestos, a vegades la convivència no és fàcil; però és possible i necessària. A Israel es respecten tots els cultes, senzillament perquè així ho hem cregut sempre els jueus. A Israel coexisteixen diferents formes de propietat i el respecte a la llibertat individual i col•lectiva. A Israel hi ha el col•lectiu més gran de periodistes estrangers acreditats de qualsevol país. Israel és jutjada amb uns barems que no es jutja cap país; i malgrat tot, a Israel es respira llibertat, llibertat de religió, llibertat política, llibertat sexual, llibertat sindical, llibertat per apostatar, llibertat, llibertat de premsa, d'expressió, llibertat per a les minories. .

No, Israel no és perfecte; però és un bon lloc per viure-hi; i l’únic lloc on ser jueu no és un problema per als mateixos jueus; encara que això suposi que per a molts no jueus i alguns jueus que practiquen encara l’auto-odi, s’hagi de posar en dubte la mateixa existència i necessitat d’Israel; malgrat que la paradoxa sigui, que els qui neguen la mateixa necessitat de l’Estat Jueu neguin també el dret de jueus a viure als territoris de l’Autoritat Palestina ni a cap país musulmà; i moltes vegades penso que fins hi tot a Europa i a altres llocs del món.

Un dia Israel podrà viure en pau i no haurà de defensar-se del terrorisme i dels hereus de l'antisemitisme de tots els temps. Un dia les paraules de Golda Meyer ja no seran veritat i podrem dir que aquesta frase no és veritat: "La pau arribarà el dia que els àrabs ( i jo afegeixo que els antisemites ) estimin més el seu fills del que ens odien a nosaltres"; mentre això no arriba; malauradament ens haurem de defensar per la nostra mateixa existència, malgrat no agradar-nos les guerres ni tansols quan les guanyem. No , Israel no és perfecte; però, és l'únic estat que garanteix la nostra existència.

eble lasta 2010a posto

Eble tiu posto estos la lasta dum ĉi tiu jaro.


Hodiaŭ raketo vundis knabinon,
ĉe la limo de Israelo kaj Hamaslando.
Teroraj aĉuloj reas, jen la sama konduto,
kaj en mia lando ĉiuj silentas,
kaj la periodaĵoj diras nenion pri la fakto,
kiel ĉiam. Kial? Kial?

Alie. La pasinta semajno ni festis la zamenhofan. Feliĉege, vere. Ni noktomanĝis en pura restoracio. Neforgesebla tago, jes.

Filosemitisme

M'ha cridat l'atenció aquest article. l'he trobat a l'Avui d'avui: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/202420.html i no cal dir que més aviat hi estic d'acord.

LA COLUMNA
Filosemitisme
08/08/10 02:00 - Edgar Illasemail

Jordi Pujol ha estat sempre un admirador del sionisme. Als anys seixanta, Pujol va transformar el sentiment filosemita general (que havia donat fruits excelsos com l'obra d'Espriu o Israel el 1957, de Pla) en un model concret per a la reconstrucció de Catalunya. A l'article Israel del 1965, Pujol escriu: “Israel és un formidable, un meravellós esforç econòmic i tècnic […]. Israel s'explica per un fet místic, per un fet de voluntat i de sentiment, per un fet d'afirmació nacional”. Les virtuts d'Israel (el treball, el sentit col·lectiu, la recuperació de l'hebreu) van ser un model perfecte per al relat de “fer país”.

Avui dia fa la impressió que molts catalans no només ja no s'emmirallen en Israel, sinó que, a més, la culpabilitzen de tot el conflicte amb Palestina. Jaume Renyer, a El Punt del 13 de juliol, deia que l'antisionisme imperant a Catalunya “s'explica per l'espanyolització i el progressisme anacional dominant entre les esquerres”. Segurament Renyer té raó, però potser el seu diagnòstic es pot complementar amb una altra hipòtesi més optimista. De la mateixa manera que els valors del sionisme van ser clau per a la reconstrucció nacional pujolista, ara potser molta gent projecta en la lluita palestina la lluita dels pobles oprimits i apàtrides que aspiren a un altre estatus polític. La defensa de Palestina, doncs, es pot llegir també com un intent de projectar el desig independentista. Per entendre'ns, si els pro Palestina que critica Renyer són el model Joan Saura, els pro Palestina catalanistes són el model Lluís Llach.

Però, tenint en compte que la lluita dels palestins és poc operativa, ja que no l'han sabut desvincular del terrorisme ni de l'antisemitisme i no és clar si el seu objectiu és assolir un estat propi o destruir Israel, bé sembla que si el nostre independentisme acaba triomfant ho farà gràcies als mateixos valors amb què els jueus van fundar Israel i no pas seguint la ineficàcia política dels líders palestins.

Els "ballarins" de l'Exèrcit faran un vídeo educatiu

Copio i tradueixo d'Aurora

El coronel de l'Exèrcit israelià, comandant de la Brigada Biniamín, va convocar dimecres a dos dels soldats que van participar en el vídeo que va causar enrenou a YouTube, en el qual ballen una coreografia mentre patrullen per la casba, la banda antiga d'Hebron.

Va dir als dos comandants de l'esquadró, que no van actuar correctament en participar en el vídeo mentre lluïen l'uniforme i les seves armes, però que degut a que el seu comportament no significa cap falta moral, va decidir donar-los una tasca educacional, i no un càstig disciplinari.

D'aquesta manera, tots dos soldats participaran en un vídeo educatiu que apuntarà a prevenir que successos similars ocorrin en el futur.

A més dels dos oficials, els altres "ballarins" del Batalló 50 ja es troben a les vacances prèvies a la fi del seu servei militar, que conclou en una setmana.

Tzahal ha emès un comunicat oficial que diu: "Dos comandants de l'esquadró que va estar involucrat en el vídeo, van ser convocats per a un aclariment. Van prendre total responsabilitat per l'acte, alhora que se'ls va explicar la severitat i les conseqüències del mateix. El Exèrcit produirà un vídeo educatiu per a evitar que situacions com aquesta es reiterin en el futur ".

El vídeo va rebre nombroses reaccions en el món de la premsa, la majoria amb humor, a més d'haver-se convertit en un hit de la web.

Fins aquí les noves d'Israel, que em sorprenen perquè jo que vaig haver d'estar a un exèrcit carregat d'inútils i de ganduls, similar al d'en Pancho Villa però versió ultramontana, per una feta d'aquestes característiques als companyons ballarins els haurien fet quedar un parell d'anys més enrolats en el fangar, i el pitjor, haver-los d'aguantar. Però és clar, hi ha exèrcits i exèrcits.

Batalo kontraŭ malsato. Batalla contra la fam.

La Doktoro David Levy membras en The Institute of Field & Garden Crops - The Agricultural Research Organization Bet Dagan, Israelo. Li gvidis gravan serĉon, kiun permesos batali kontraŭ la malsato.
Ĝi temas pri nova klaso de terpomo, kiu kreskas kun malmulta akvo kaj rezistas la saleco kaj la altaj temperaturoj.
La dr. Levy kaj lia teamo, dum 30 jaroj traserĉis diversecon de terpomoj, kiu permesos kreski malgraŭ varmaj kaj sekaj veteroj kaj esti akvumita kun akvoj kun granda kvanto da salo.
Tiu ĉi terpomo jam estis liberinta al la landoj de la zono kaj de la Nordo de Afriko; fakte, ĉi tiu esplorado permesos grandan spektron de propraj rikoltoj, kiu favoros la kamparanoj de la regiono.
GRATULON. MAZAL TOV!


El Dr. David Levy que forma part de The Institute of Field & Garden Crops
The Agricultural Research Organization Bet Dagan, Israel. ha dut endavant una recerca molt valuosa pel que fa a la lluita contra la fam.
Es tracta d’una nova classe de patata que es rega amb poca aigua i que resisteix la salinitat i les altes temperatures.
El dr. Levy i el seu equip, durant 30 anys han estat buscant una varietat de patata que aguanti les sequeres i que permeti ser regada amb aigües amb gran quantitat de sal. Una patata que ja ha estat també posada a disposició dels països de la zona i del Nord d’Àfrica; i és que aquest fet possibilitarà un ventall de collites pròpies per als pagesos de la regió.
Enhorabona. MAZAL TOV!

No podran anar a Madrid

Furto a Hasbara-ts aquest excel·lent treball aparegut el dimarts 6 de juliol de 2010


A l'Iran l'exhibicio pública d'homosexuals es fa més d'un dia a l'any i no és per fer una festa, és per executar-los. Aquests dos joves (Mahmud Asgari, de 16 anys i
Ayaz Marhoni, de 18) van ser condemnats a morir públicament a la forca fa gairebé cinc anys. Per tant, els organitzadors del Dia de l'orgull gai de Madrid van decidir prohibir la desfilada de... ISRAEL. Sí, mirin, són coses que passen! Alguns ens entestem a titllar-ho de judeofòbia, d'altres fan veure que ignoren la veritat. La realitat és implacable, els nostres adversaris saben que no poden ni tan sols preguntar si a Israel també pengen els homosexuals. Jutgin vostès mateixos...


El contrast no pot ser més brutal : a Israel els homosexuals surten públicament al carrer per reivindicar-se i per regalar-se una festa; a l'Iran s'han d'amagar per no ser humiliats i assassinats. L'argument per a prohibir la desfilada de la carrossa del col·lectiu gai de Tel Aviv a Madrid va ser que els israelians no van voler condemnar el que la progressia espanyola considera un dogma de fe políticament correcte que, en aquest cas, consistia en condemnar l'atac al Mavi Marmara. Però no cal ser una llumenera per entendre que se'ls volia arrencar una mena d'abjuració i una condemna a l'engròs contra Israel. Quina paradoxa! El col·lectiu homosexual d'Espanya perseguit fins fa pocs anys veta els homosexuals d'Israel perquè no condemnen... Israel. Però ¿els gais espanyols han condemnat l'Iran, han sortit al carrer per protestar, han muntat alguna manifestació davant l'ambaixada iraniana?

No.Ens consta que el grup que "en nom de tot el col·lectiu gai" va provar d'extorsionar primer i va rebutjar finalment la desfilada de la carrossa gai de Tel Aviv ho va fer sense consultar-ho. El col·lectiu gai, com tothom sap, només te en comú l'homosexualitat, no són un partit o una ideologia i mai havien entrat tan descaradament en valoracions o censures polítiques, geoestratègiques o racials. Lògicament es van alçar algunes veus contra aquest grupuscle de càrrecs i subvencionats del PSOE i d'IU que tot ho manega i aquests, gent amb imaginació i recursos, aviat van trobar la solució. Bé, de fet, d'original no en te res. Buscant buscant van trobar... L'AMIC ISRAELIÀ!!! És el darrer crit d'aquell clàssic que hem comentat tantes vegades : "l'amic jueu" (també conegut com a "jueu bo") que es fa sortir en processó per donar compte de la virtut i el penediment dels acusats i per donar una capeta de vernís progre als antisemites.

Però la cosa, en aquesta ocasió, es complica perquè l'amic israelià no és ben bé un gai, és "una persona transexual" (sic). Pel que sembla aquest any la desfilada estava dedicada als transexuals (no als perseguits, torturats, empresonats, executats, etc) i resulta que els transexuals no volen ser catalogats com a gais. Per a ells (o elles, o ell@s)) la definició perfecta és "les persones atrapades en un sexe aparent pèrò que se senten de l'altre sexe". Això es fa molt llarg d'explicar i es dóna la circumstància que hi ha una majoria de la població que s'entesta en no acabar-ho d'entedre. A més, no es pot dir "els" transexuals perquè si bé és cert que el 99,9% són homes que s'identifiquen a sí mateixos com a dones, en tot cas voldrien dir-se "les" transexuals. Però el 0,01 de dones transexuals s'hi nega en rodó, perquè es troba més còmoda en la categoria de "els transexuals" i argumenten, no sense un xic de raó, que és l'únic cas en què el genèric masculí per encabir tot un col·lectiu els sembla satisfactori.

Bé, deixem córrer els detalls i anem al cas: hi ha un amic israelià-persona transexual que ha donat suport a la desfilada de Madrid. Es diu Suku Alexander i ningú no li ha vist el careto. Però ja ens diran com trobes una persona transexual israeliana vestida de ves a saber què enmig de més de sis-centes mil persones! Sí, amics, hi havia un israelià confès entre 600.000 gais, lesbianes i persones transexuals en substitució de la carrossa de gais de Tel Aviv. I qui podia ser si no el famós Suku Alexander!? Bé, hem de confessar que nosaltres no n'havíem sentit a parlar en la vida, del Suku Alexander, però com es dóna el cas que l'han estat anunciant amb publicitat i insistència des de l'endemà de vetar als de Tel Aviv... hem suposat que es tracta d'una persona transexual israeliana conegudíssima. En aquests casos, és a dir, quan anem una mica perduts per a identificar un sospitós, descartades fonts i maniobres que no podem revelar, consultem tres fonts de solvència contrastada; a saber :

1.- el Mossad via Mordehai X (cosí segon de la cunyada d'un dels més reputats membres d'Hasbarats). [Nota: sabem que en realitat treballa d'ajudant de cuina a un bar de l'aeroport "Abel Gurión", però li seguim la corrent perquè té bona voluntat, ull clínic, és mig nòvio d'una tinent prejubilada de la policia municipal de Tel Aviv i ens envia alguns falafels per subsistir].

2.- consultem amb respecte reverencial i/o unció el Gotha, que va estupendament per localitzar dinasties reials i nissagues de la noblesa.

3.- Mirem si surt al Google. I sí, Suku Alexander hi surt. Molt famós, però, no ho deu ser perquè a data d'avui hi consten 358 entrades. I aleshores fem càlculs i diem... Si nosaltres, pobres criatures que escrivim des del mes d'agost passat i en una llengua minoritària, tenim més de 8.000 entrades a Google, ¿com pot ser que "una persona transexual israeliana famosíssima" només en tingui 358, totes en castellà i el 80% en el darrer mes? (la resta són entrades on "suku" i "Alexandre" no es refereixen a una persona). Si a això hi afegim que malgrat haver estat anunciada la seva magna presència a la festa de l'orgull gai de Madid no sabem quina cara té, ens fem algunes preguntes (amb tota la modèstia i la innocència de què som capaços). Per exemple :

a/ Existeix Suku Alexander?
b/ cas que existeixi, ¿és algú rellevant, més enllà del fet de ser israelià? Per ventura ¿no podria donar-se el cas que el coneguin quatre gats o que només sigui l'amic ocasional d'alguns dels "pròcers" de la mandanga políticament correcta, d'algú del tot irrellevant i anònim que han utilitzat políticament els antisemites postmoderns?
c/ ¿què volen dir quan afirmen que Suku Alexander és israelià? Ho preguntem perquè coneixent com coneixem la nomenklatura judeobófoba espanyola i constatant la sospitosa absència de detalls biogràfics i fotogràfics de Suku Alexander podria ser que s'hagin inventat que és israelià o bé que amaguin que es tracta d'un "álies" d'algun dels milers de palestins que han demanat -i aconseguit- l'empara que Israel atorga als homosexuals que fugen de Gaza i Cisjordània per salvar la pell. Agrairíem molt que algú ens enviés una foto i un apunt biogràfic verificable.

Càrrega de profunditat

Aquest any, la parada del Dia de l'orgull gai a Madrid ha estat un fidel reflex del que està passant a l'estat espanyol. Ja hem parlat a bastament de la judeofòbia inveterada. Parlem d'altres "detalls"... Ens ha fet somriure la representació dels col·lectius de l'estat, que van desfilar "por orden alfabético según las comunidades autónomas... con sus banderas oficiales y sus respectivas pancartas". Conceptualment ens ha recordat d'allò més les parades dels sindicats franquistes en "el dia de San José obrero", i les exhibicions de "las ricas manifestaciones regionales".

Un altre detall que cal remarcar és que la manifestació estigués encapçalada per la ministra d'Igualtat, Bibiana Aído (suposem que en la seva qualitat de "miembra"), una estúpida aparentment aliena a l'amenaça que certs amics islàmics de la cosa multicultural congrien. L'acompanyaven representants d'UGT i CCOO i, per Izquierda Unida, Gaspar Llamazares i Cayo Lara. És inconcebible que els sindicats no siguin capaços de tirar endavant propostes i acords per ajudar els treballadors i el país ni de convocar una manifestació amb un mínim de coherència, unitat i garanties, i que en canvi es dediquin a sortir a la foto de la parada gai. Però encara és més surrealista que el partit que la progressia identifica com a més proper a les llibetats dels homosexuals -Izquierda Unida-, sigui el més proper a la dictadura cubana, que tant ha perseguit i marginat els homosexuals. L'esquizofrènia, la hipocresia i la "desmemòria històrica" se sumen fins al deliri.

La pancarta d'enguany, avalada per la ministra d'Igualtat, era "Por la Igualdad Trans". Ara toca això, encara que la majoria de mortals tinguem altres problemes d'igualtat i de justícia veritablement urgents. I ¿en què consisteix la "igualtat trans", ens demanem per saber quina ens pot caure sense més ni més de les cúpules governants del despropòsit? Doncs, segons el manifest perpetrat per a l'ocasió, consisteix en això :

1.- reivindicar para los transexuales el derecho a ser tratados como han nacido, cómo lo que realmente siempre han sido. (haurem de fer l'esforç d'entendre que els transexuals han nascut transexuals i distingir-los quan siguin nadons?)
2.- transformar el sistema educativo, que no reconoce la existencia de esta diversidad. (perfecte, un nou experiment socio-ideològic a l'escola, amb els nens com a conillets d'índies. Continuaran sense saber llegir ni escriure però dominaran el tema de les extensions capilars i el de les ungles de porcellana).
3.- transformar el sistema sanitario, para que "en todas las comunidades se atienda el proceso transexualizador" (o sigui, que els paguem les operacions de canvi de sexe, ara que els jubilats neden en l'abundància).
4.- trasformar el ámbito laboral, con medidas de discriminación positivas. (lògic!, en unes oposicions puntuarà més ser transexual que ser un vulgar pare de família, que com tothom sap no pertany a cap col·lectiu oprimit).
5.- transformar la mente de aquellas personas que creen que la transexualidad es una enfermedad. (mentre ells es fan un canvi de sexe amb els nostres impostos ells ens faran un canvi de cervell de franc).

Darrere d'aquestes propostes tan "divertides" i "progressistes" s'hi amaga un substrat totaltari que, amb l'excusa de donar suport a un col·lectiu concret i ultra-minoritari, pretén imposar a tota la societat un experiment d'un abast incalculable. Però aquesta no és l'única mostra d'irresponsabilitat suïcida.

Les dones

Estem governats per gent sense preparació ni sentit comú, per l'elit de la inconsistència intel·lectual que s'ha apropiat del concepte de "progrés" mentre juga amb foc i posa en perill la societat que diu representar. Ser d'esquerres no és fer una pinça social defensant alhora el burka i l'exhibició dels pits de silicona dels transexuals. ¿Quin progressisme hi ha darrere de l'opressió i la falta de respecte que suposen una cosa i l'altra? Permetre que la meitat de la població es vegi subjecta a cobrir-se com un fantasma, com si el fet de ser dona fos una vergonya, és progressista? Voler imposar a tota la societat que consideri com a normal el paper distorsionat, afectat i prostibulari de la dona que mostren la majoria de transexuals, és progressista? Aquesta suposada esquerra d'indocumentats està obrint les portes a DOS cavalls de Troia alhora. Però només un d'ells pot guanyar la cursa i tots sabem quin és. El fonamentalisme islàmic pot perdre la batalla si l'enfronta una societat que defensa les conquestes socials que han anat conformant la nostra civilització, però sap que la pot guanyar si aquesta mateixa societat està governada per imbècils i covards.

Orgull

Una de les conquestes socials del món occidental (judeo-cristià i greco-romà) ha estat acceptar les opcions sexuals individuals, siguin de tendència homosexual o heterosexual, amb limitacions legals bàsiques aplicades a tothom : no exercir violència i no abusar de menors ni de subjectes que no es poden valdre de la seva voluntat o del seu intel·lecte. No ha estat un camí fàcil, però actualment no s'assetja ningú per restar solter passats els 30 anys ni és motiu de preocupació amb qui es fica al llit el teu carter o la pediatra dels teus fills. La democràcia, perquè al capdavall estem parlant d'això, empara tota la població i la protegeix activament contra la discriminació ideològica, lingüística, racial, religiosa, de gènere, d'opció sexual, etc. I això, amics, no té preu. Ha mort molta gent lluitant per tal d'aconseguir-ho, majoritàriament gent anònima. Cada dia fem centenars d'accions rutinàries, tenim dotzenes de pensaments, diem desenes de frases que haurien estat impossibles sense la sembra de lluita, de sacrifici i de sang dels qui ens han aplanat el camí. No podem permetre'ns oblidar-ho. Per això volem cloure aquest post amb aquesta fotografia...



Gràcies, soldats. Gràcies per sortir al carrer un dia a l'any per celebrar la vostra llibertat, que forma part de la llibertat de tots i cadascun de nosaltres. I gràcies per sortir TOTS els dies de l'any sacrificant el vostre temps i posant en risc la vostra vida per defensar la democràcia, la llibertat, el futur i la vida de tots. Molts ho entenem. Molts us estem agraïts. Molts, en el futur, tindran un deute immens amb vosaltres. Molts seguiran el vostre exemple. Gràcies!

Ili preĝas sub la ĉielo

Tiu imago mi furtis al Re. Vidante ĝin alvenas mi al la konkludo ke la preĝanto kondutas iomete pajace.

Komuniko de la amerika komunisma partio rilate al USONO/ISRAELO

A vegades hom reb noves d'aquesta mena, reconec que per ser absolutament insòlita mereix l'entrada al meu blog.

EUA / ISRAEL
El partit comunista americà es desmarca dels seus "partits germans" europeus i publica el següent comunicat: "en absència de tota perspectiva revolucionària, campanyes com les del boicot d'Israel poden aparèixer com un substitut radical. Però, a mesura que la crisi del capitalisme s'estén, el caràcter "anti Israelià" d'aquestes campanyes són simplement una forma moderna de l'odi cap als jueus. Tots els que sostenen amb sinceritat la lluita pels drets nacionals dels palestins han oposar-se a això ".

Usono / ISRAELO
La amerika komunisma partio demarkumiĝas de liaj "dividitaj eŭropaj" fratoj kaj eldonas la sekvan komunikon: "en foresto de tuta revolucia perspektivo, kampanjoj kiel la bojkoto al Israelo povas aperi kiel radikala anstataŭanto. Sed, laŭmezure kiel la krizo de la kapitalismo etendas, la karaktero "anti Israela" de ĉi tiuj kampanjoj estas simple nuna formo de la malamo al la judoj. Ĉiuj, kiuj subtenas kun sincereco la batalo por la naciaj rajtoj de la palestinanoj devas kontraŭstari al ĉi tio ".

קטלוניה היא מדינה המדוכאים

Ha arribat l'hora de la desfilada de tomàquets

A vegades les coses són tan senzilles. Quina joia una desfilada de tomàquets. És per això que copio aquest article i mitjançant el traductor de google el passo al català.

Ha arribat l'hora de la desfilada de tomàquets
Per Ben Dror Yemini (Maariv 1910.04.20) a Guys International News
Dijous 24 juny, 2010 - 18:31

Hi ha països que exporten drogues: l'Afganistan amb la protecció dels talibans, Líban amb l'empara de Hezbollah. Un quilo d'heroïna significa uns 50 mil dòlars al exportador. Israel, a diferència d'això, exporta un producte agrícola: llavors de tomàquet, d'un tipus, en especial, millorat. Un quilo costa molt més que or: 350 mil dòlars. Ja no cal dir: "Val com l'or en pols" sinó que ha de dir: "Val com els tomàquets". No existeix, en el món, un altre país que obtingui aquests preus. No es necessiten traficants ni cal fraccionar, en petites porcions, per augmentar els beneficis.

Cal un cap que "ens" s'inventi patents (ens [Israel] ubiquem en el tercer lloc mundial en el registre de patents per persona). Quan un virus mortal va danyar els camps fèrtils a la Xina (la major productora de tomàquets del món, 32 tones l'any), va ser la petita Israel la que va crear un antídot per al virus, que va reconstruir la producció de l'enorme nació.

Israel és molt més del que ens dibuixen els informes dels mitjans. Per tant convé, per un moment, deixar els problemes corrents, la crisi amb Obama, la corrupció del govern, els subsidis per a la infància i la construcció en els assentaments. Aquestes són les coses que ens ocupen tots els dies de l'any.

Avui ens és possible allunyar-nos, un moment, dels problemes corrents per concentrar-nos en la impressionant creació que té lloc aquí i el seu nom és Estat d'Israel. ¿Impressionant creació? Sí No és un error d'escriptura.

La Israel real està allunyada "anys llum" de la seva imatge. És un país efervescent, desenvolupat, joiós, festiu i en especial, que crea i desenvolupa. Si ens aturem a pensar com Israel exporta llavors de tomàquet, el valor arriba com 16 d'or, s'ha de recordar que, la despesa, en concepte de recerca i desenvolupament es troba en l'ordre del 4,6% del seu PIB. Es tracta del primer, en el món, fins i tot després de les retallades, Israel continua sent líder. El nombre d'investigadors, en relació a la població, és de 6 per cada 1000 (segon lloc mundial), el percentatge d'investigadors en el sector de negocis és del 2,1% (primer lloc mundial) i nombre d'articles científics en relació a la de la població és de 800 per cada milió (tercer lloc mundial).

El Consell de Recerca Europeu (ERC) és l'autoritat que distribueix els més prestigiosos subsidis destinats a científics investigadors. Fins ara, 66 israelians els van obtenir (menys de 600 científics, en total, van accedir als subsidis). En relació a la seva mida, Israel és el país líder en l'àrea. Així, per exemple, el 2009, 6 israelians van obtenir els estipendis (davant 16 de la Gran Bretanya i 12 de França), és a dir, per càpita, Israel és líder.

Al 2008 una israeliana va obtenir el primer lloc en la qualificació de científics que van presentar propostes. Va ser la Doctora Júlia Kempe de la Facultat de Ciències de la Computació de la Universitat de Tel Aviv qui va obtenir el primer lloc, en la qualificació dels científics, per les seves propostes presentades. Un èxit meritori.

A Israel hi ha una Direcció que s'ocupa del tema (ISERD), que funciona sota la supervisió del Ministeri de Ciència. Segons les dades de l'Institut d'Informació Científica, ISI, que revisa el nivell dels articles científics en una llista d'àrees, per la seva qualitat (la mesura d'avaluació és el nombre de citacions), Israel es troba en el setè lloc del món ( Al costat de Alemanya).

Cal suposar que, en el mesurament de publicacions de qualitat per càpita, Israel ocuparà el primer lloc mundial. Israel és un dels vuit països de la Terra que compten amb la capacitat d'enviar naus a l'espai. A Israel es va desenvolupar un mètode avançat, capaç de detectar el càncer en etapes primerenques. A Israel es van desplegar alguns programes que lideren el món, com la transferència de veu a Internet (VOIP), el popular programa mundial de funcionament de XP, programes de defensa de virus i molt més. El Disc ON - KEY, és un producte obligatori en l'àrea de la computació i va ser desenvolupat, per primera vegada, a Israel. ICQ va ser desplegat a Israel, com també el mètode de transferència de missatges a través del telèfon mòbil, SMS.

Si retornem a l'agricultura, la producció de llet de la vaca israeliana és la més alta del món, 12 mil litres de llet l'any. Després d'ella, Estats Units en el segon lloc amb 9.500 litres i Europa de l'Oest en el tercer lloc amb 7.500 litres per vaca, a l'any. La seva qualitat és de la més alta del món.

És important, i no només per a Israel. La major part dels èxits d'Israel es troben, justament, a l'àrea en la qual ajuda a tota la humanitat. Així, per exemple, el mètode de reg per goteig estalvia quantitats enormes d'aigua al món, que té cada vegada menys líquid vital a la seva disposició.

La manera de dessalinització de l'aigua és el més estalviador dels mètodes existents i Israel és líder mundial en l'àrea. Així també, el desenvolupament de nutrients per al creixement del blat de moro, blat, cigrons i patates, que produeixen collites més grans fins i tot en regions sense aigua. Per exemple, Israel va aconseguir augmentar la producció de cigró en regions àrides i portar-les de 70 Kg per Dunamar a 200 Kg És un enorme aportació per enfrontar la fam al món.

Fa dos anys, en una nota anterior pel "Dia de la Independència", vaig proposar crear una nova mesura: aportació a la humanitat, per càpita. Israel no és líder en ingrés per habitant ni en els èxits dels alumnes en el sistema educatiu. Però, sembla, que hi ha necessitat d'una comprovació que avaluï l'aportació de cada país a la humanitat: un argument que avaluï l'aportació de cada estat a les troballes científics que aporten a la generalitat, al desenvolupament dels medicaments, a una agricultura eficient , l'estalvi en aigua, la qualitat de vida, energia verda i més. Una acumulació de dades no sistemàtica, com es porta a terme ara, pot donar compte que Israel té una seriosa probabilitat d'ocupar un lloc important i fins, és molt possible, que el primer lloc. En un lloc Israel ocupa el primer lloc des de fa no pocs anys. Estudis globals, com ara la BBC, revela que l'opinió pública mundial veu a Israel el país més perillós per a la pau del món ". Cada tant intercanviem llocs amb l'Iran o Corea del Nord, però, en aquesta avaluació, sempre estem al cim.

Aquesta increïble contradicció, entre l'Israel veritable i la seva imatge al món és més que preocupant. És exactament la bretxa entre el jueu dels anys '30, com "Perillós per a la Humanitat" i el jueu veritable. No és que Israel hagi d'estar exempt de crítiques. Israel també ofereix al món justificació per a aquests atacs. Així i tot, estem en una situació d'enorme bretxa entre el "Israel real", efervescent, investigador, desenvolupat, que aporta a la humanitat i aquest Israel que es transparenta a través de les publicacions periodístiques i acadèmiques.

Israel no requereix una desfilada militar. Ni tancs ni míssils de llarg abast. Israel necessita d'una desfilada de llavors de tomàquet i altres nutrients, impressionants patents, desenvolupament de medicaments, alta tecnologia i més. No és que això resoldrà alguns dels problemes difícils que enfronta. No és que això dissuadirà als Goldstone ni que impedirà a un periodisme rabiós sinó que, la negativa, es va convertir - per a nosaltres - en el principal. Som un país que "menja" als seus habitants. Estem enamorats de la pallissa externa i de la pròpia. Per tant, som mereixedors d'una foto una mica més lògica. Tenim de què enorgullir-nos.

Ha arribat l'hora de la desfilada de tomàquets.

Enhorabona, afegeixo jo, i quina enveja que fan...

Pri Lilit aŭ Lilito

Ĉiuj el miaj familianoj kaj amikaro scias pri la forta influo de Lilit al/kaj en mia persono. Delonge Lilit ludis gravan rolon ĉe mi. Eble pro tio kelkfoje plenplene da nostalgio mi sopiras pri sia persono. Ne al la tutaj homoj oni ŝtelis sian dunaskitan fratinon. Kune mi inkludas fotaĵojn pri Lilito, en ili oni serĉas la plej bonan manieron por savi siajn geinfanojn de la perversa agado de la fama Lilito.

Guilad, el noi d'Israel

Copio de HASBARA-ts

Cada dia pensem en ell. Està entre nosaltres perquè forma part de nosaltres. I el nostre cor i les nostres esperances l'acompanyen. Gilad Shalit és un jove de 23 anys segrestat avui fa quatre anys pels lacais del terror i la intolerància. Gilad Shalit és un soldat d'Israel.

Avui no volem perdre el temps analitzant la sordidesa dels nostres enemics, la covardia de la majoria dels nostres polítics, la mesquinesa dels mitjans de comunicació o l'estultícia d'aquells que es consideren bellísimes persones i que sense informar-se ni prendre's la molèstia de pensar es deixen arrossegar per la imatge trucada i la propaganda antisemita disfressada de pietisme.

Si bé és cert que la història i la vida no es poden reduir a un relat de bons i dolents, també ho és que existeix la bondat i la maldat. Fa poc menys d'un mes un grup d'agitadors i de feixistes embarcats en una flotilla van intentar confondre el món presentant-se com a humanitaris pacifistes violant la sobirania d'Israel, cantant "morin els jueus" i atacant violentament els seus soldats. Aquests matexos "pacifistes" dies abans s'havien negat a lliurar una carta de confort adreçada a Gilad Shalit per la seva família : això és maldat. I ho és la manipulació, el silenci i la indiferència dels nostres mitjans de comunicació.

Després de la shoà el jueus de la terra van alçar-se i van construir un país petit i modern malgrat tots els impediments. Han contribuït amb el seu esforç i la seva tenacitat a crear, a innovar, a provar d'aconseguir per a tothom una vida més digna aportant avenços tecnològics, mèdics, art, humor, bellesa. Van fer florir el desert, van ressucitar una llengua, van enterrar els seus morts i van encarar el futur amb coratge : això és bondat.

Que cadascú reflexioni sobre què els ofereix l'odi i l'enveja dels qui volen destruir Israel i arrossegar el món cap a un malson de tenebra on la música, l'alegria de viure, la bellesa, el plaer i la modernitat són pecat. ¿Què han fet per tu i pels teus fills tots els Arafats i Hamas, Hezbollah, Khomeini o els "activistes" subvencionats que viuen dels teus impostos? ¿Què han inventat que hagi contribuït a salvar la teva vida o a fer possible que ara mateix puguis connectar-te a Internet? Quants compositors, cantants, actors, escriptors, pintors, coreògrafs sorgits de la seva foscor t'han transmès alegria i bellesa?

Lluitar contra la intolerància i el fonamentalisme té un preu molt alt. Israel està a peu de trinxera, la nostra trinxera, i si algú es pensa que mantenir la democràcia surt de franc o és un ximple atrapat en la xarxa bonista de l'aliança de civilitzacions o bé és un covard que insulta a qui es juga la vida per ell.

Gilad Shalit és un soldat d'un estat defensat amb orgull i amb convicció pel seu poble, on els joves, homes i dones, es mobilitzen i serveixen al seu país sense fer escarafalls. Perquè tenen l'enemic a tocar, perquè saben que perdre una guerra és desaparèixer, perquè saben que tenen un deute amb el passat i perquè són generosos amb el futur... i amb nosaltres.

Gilad Shalit és un soldat d'Israel. No l'oblidem i no l'abandonarem, perquè un soldat d'Israel és Israel.

Un xicot d'Israel

Copio d'un blog de Reus:

El soldat d'Israel

Des del primer dia del segrest, no m'ha marxat del cap, l'he tingut cada dia present. Tots els que heu passat per aquí l'heu vist. Sigui perquè és de l'edat de la nostra filla, sigui perquè tenim amics israelians amb fills a l'exèrcit de la mateixa edat...
És increïble el dolor que podem aguantar els éssers humans. Tots, quan pensem que la vida dels nostres fills pot estar en perill, tenim una mena de cobriment de cor, de sobresalt, se'ns estripa quelcom molt endins; imaginem que no ho podríem suportar... i és veritat. Em vénen al cap els pares del soldat Shalit, els passa tot això de veritat, no és només un pensament. Fa quatre anys que lluiten per recuperar el seu fill i dóna tota la impressió que l'"esperança" de veure'l viu els dóna forces per seguir.
I sé que tots els joves d'Israel el tenen present, hi pensen, no menys que en d'altres companys que han perdut en les guerres contra Hisbol·là i Hamàs. És dura la vida dels joves a Israel. Ara bé... no us penseu que ploren, no! viuen! que la vida és el principal valor que tenim i cal que la defensem.

Lehaim! i que tinguem el soldat Shalit en els nostres pensaments.

"Durant quatre llargs anys, el nostre fill Guilad, un jove de carn i ossos, que té ara 23 anys, ens ha demanat un crit silent des dels soterranis foscos de Hamas, un crit silent però ressonant. Demana una sola cosa: 'Restaurar la meva llibertat que em van robar fa quatre anys' "(Noam, el pare de Guilad)


El proper diumenge, el 27 de juny, cap a les 12 del migdia, davant del monument a la Constitució dels Jardins del Museu de Ciències Naturals, cap de cantó del carrer Vitruvi i el passeig de la Castellana, a Madrid, hi ha convocada una trobada per recordar que fa quatre anys que en G. Xalit roman segrestat.

Avui, 25 de juny, es compleixen quatre anys del segrest del soldat israelià Guilad Xalit per part del grup terrorista palestí Hamàs. En la seva captura van morir dos dels seus companys, el tinent Hannan Barak i el sergent Pavel Slotzker.
Després dels últims esdeveniments ocorreguts a Israel per la tràgica mort de diversos activistes 'pacífics', gràcies a la manipulació informativa, l'Estat d'Israel està en el punt de mira de crítiques i odi a nivell mundial. Ens hauria de preocupar netejar aquesta imatge difamatòria de l'únic país democràtic de la regió.
Ara més que mai tenim l'obligació de sortir en ajuda d'Israel. Ens necessita igual que necessitem de la seva existència. Hem de manifestar públicament tots els que donem suport les decisions d'un govern que vetlla per la seguretat dels seus ciutadans.

Si llegeixes aquest blog, passa aquesta informació a tots els teus amics, per a què hi assisteixin. E-mail, SMS, Facebook, Twitter, etc...

Si tens qualsevol dubte pots escriure a juanjose@shariber.com

De boicot van i venen

El passat dia 16 vaig saber que la cooperativa Abacus, de la que en sóc soci, havia refusat tornar a comprar una juguina que produeixen al Neguev.
Vaig expressar la meva queixa a la direcció de la cooperativa amb els següents termes:

Avui he sabut que deixen d'importar productes made in Israel. Així, davant l'acord que han pres i que m'ha indignat, els expresso la meva més enèrgica desaprovació. Se el què significa el boicot, ho se com a català que n'ha sofert per la patuleia espanyola. Se també que fer boicot a l'estat d'Israel està condemnat al fracàs. Probablement no li faran ni pessigolles. D'altra banda el posicionament d'Abacus davant de la problemàtica en que s'ha ficat, pot no ser-li gens útil, des d'un punt de vista comercial, en el futur. Els agrairia que rectifiquessin en pro del comerç lliure i sobretot de la qualitat dels productes que ofereixen.

M'han respost que no és cert i que el joc en qüestió el tenen a la venda juntament amb una còpia, ben maldestra i més econòmica però, de fabricació xinesa. En anar a la gran capital hi passaré per comprovar-ho.