Participació invisible en un destí

La revista PRESÈNCIA, Núm. 2095, va publicar a les pàgines 8 i 9 el següent article de David Grossman. El trobo molt interessant, i l'incloc al blog. 

Hi ha algunes llengües –no moltes– a les quals gairebé tots els escriptors voldrien que els seus llibres es traduïssin. Llengües per damunt de les quals plana una subtil «aura» d’emoció i d’atracció, fins i tot d’un cert exotisme. El català és, sens dubte, una d’elles. Em sembla que se’m permetrà dir que l’hebreu també ho és. I també, dit sigui de passada, el txec, l’islandès i algunes llengües més, no gaires. Generalment són la llengua d’un poble petit que ha conegut una història difícil, de vegades tràgica. D’un poble que s’ha aferrat i ha lluitat per la seva cultura i la seva llengua. Són llengües que desperten una mena de consideració, d’identificació, fins i tot de veneració, envers el qui les parla i envers la seva història i la seva cultura. Jo dic «Catalunya » i de seguida s’escampa dins meu un ventall de records i d’impressions: el destí i la lluita dels catalans, la seva història tràgica i heroica, la seva gran creació artística i espiritual dins de la qual centellegen els noms de Gaudí, Joan Miró, Antoni Tàpies, Ramban [rabí Mossé ben Nahman o Nahmànides] –un dels gran rabins de l’«edat d’or» dels jueus a la península Ibèrica–, el seu deixeble rabí Salomó ben Abraham Adret, i, evidentment, Mercè Rodoreda amb la seva Plaça del Diamant, i Salvador Espriu, que, com se sap, el seu primer llibre es titula Israel, i l’audaç i agut Terenci Moix, i molts d’altres. (Com podríem obviar recordar Lionel Messi i els virtuosos del Barça? Avui, certament, són part del tapís cultural i humà, fins i tot de l’artístic, diran alguns.) Una cosa més: la llengua catalana ha estat una llengua que gairebé ningú no ha escrit durant molt de temps. L’hebreu, en canvi, es va convertir en una llengua exclusivament escrita, en una llengua sagrada que no es parlava, i així va restar gairebé al llarg de mil vuit-cents anys. El català –més jove– va conèixer un període de temps, tot i que més curt, de silenci, d’imposició de silenci. Eliezer Ben Iehuda va ser l’home –el somni, el profeta– que va fer renéixer la llengua hebrea, convertint-la de nou en una llengua parlada i viva. Pompeu Fabra va fer aproximadament el mateix amb el català. Tant l’hebreu com el català són llengües el desvetllament de les quals ha estat un component important per a la consolidació de la identitat nacional dels seus parlants, i el seu retorn a la vida és com una mena de miracle. És per això que em vaig alegrar tant quan els meus llibres es van traduir al català, vaig sentir com si per aquest fet rebés una mena d’autorització a pertànyer –tot i que només com a visitant, com a invitat– a una cultura rica i carregada de significat i de records; i cada vegada que el correu em porta a casa meva, a Jerusalem, un nou llibre traduït al català, sento que alguna cosa de mi mateix, de la meva llengua –és a dir, de la reserva de la consciència que conserva els sediments del destí del meu poble– s’interessa profundament i misteriosa per la llengua i el destí tempestuós del poble català, i aleshores tinc una sensació instintiva: ells, sens dubte, ho entendran.

tocant el mur

A saber que li diu la mestressa al haredí. Però no se li pot negar certa dosi de tendresa

Així els miserables han tornat Gilad Shalid, amb la pell als ossos.

,


comparem-ho amb

Escombreries de la Història...

Cal tenir-ne memòria, heus-lo


El jutge Goldstone llança a les escombraries de la història l'informe Goldstone

En un article publicat el passat divendres 1 d'abril al Washington Post, el jutge Goldstone es retractava de l'informe elaborat per ell mateix sobre l'operació militar israeliana a Gaza (desembre 2008 - gener 2009). L'informe va ser redactat per una comissió creada per l'ONU i presidida pel mateix jutge. En el seu article, Goldstone afirmava que si hagués sabut llavors el que sap ara, l'informe hauria estat totalment diferent.

Després de la aparción d'aquest article, el portaveu de l'Ambaixada d'Israel a Espanya, Lior Haiat,ha afirmat: "com hem dit en el passat, l'informe Goldstone poc té a veure amb els fets i ara ocupa el lloc que li correspon en les escombraries de la Història ".

De qui garanteix la nostra existència

Copio el següent article, perquè em sembla extraordinari, del blog Catalunya-Israel

Israel no és un Estat perfecte

Israel no és un Estat perfecte, segurament perquè d’estats perfectes no n’hi ha. L’Estat Jueu té gairebé un 25% de població musulmana amb els mateixos drets que els ciutadans jueus i això representa els drets més grans que aquest col•lectiu té a qualsevol estat del món. Per altra banda la llengua àrab és idioma cooficial a tot el país. Israel és un país en guerra gairebé permanentment des que va renéixer com Estat el 1948 i malgrat això creix constantment i es manté com un estat altament tecnològic; tot i la despesa que la defensa suposa per a l’Estat. Però això no és el més important, el que és important és l’assoliment de drets i llibertats, i encara en falten molts. L’ ex-president d’Israel Moshe´Katzav ha estat condemnat per delictes sexuals i anirà a la presó. Tots els càrrecs públics poden ser jutjats i encausats a Israel, ser electe no t’eximeix de res ni et dona cap mena d’aforament. Dana Internacional, una cantant transexual tornarà a representar Israel. Els matrimonis gais celebrats a quealsevol país són reconeguts a Israel i els és permès adoptar. Dori Spivak ha estat designat jutge i és obertament gai. A Israel hi troben asil milers de ciutadans de l’Africa subsahariana. A Israel s’acull a milers de palestins que fugen de l’Autoritat palestina i de Hamàs per la seva orientació política i/o sexual.

A Israel hi ha moltes organitzacions no governamentals que discrepen de la política del govern i hi actuen amb completa legalitat. A Israel hi ha partits polítics que neguen la mateixa necessitat de l’Estat d’Israel i són presents al Parlament. A Israel la iniciativa privada és fonamental. A Israel ser jueu no és un problema; a Israel no ser observant no és un problema. A Israel ser observant no és un problema; però, cal ser honestos, a vegades la convivència no és fàcil; però és possible i necessària. A Israel es respecten tots els cultes, senzillament perquè així ho hem cregut sempre els jueus. A Israel coexisteixen diferents formes de propietat i el respecte a la llibertat individual i col•lectiva. A Israel hi ha el col•lectiu més gran de periodistes estrangers acreditats de qualsevol país. Israel és jutjada amb uns barems que no es jutja cap país; i malgrat tot, a Israel es respira llibertat, llibertat de religió, llibertat política, llibertat sexual, llibertat sindical, llibertat per apostatar, llibertat, llibertat de premsa, d'expressió, llibertat per a les minories. .

No, Israel no és perfecte; però és un bon lloc per viure-hi; i l’únic lloc on ser jueu no és un problema per als mateixos jueus; encara que això suposi que per a molts no jueus i alguns jueus que practiquen encara l’auto-odi, s’hagi de posar en dubte la mateixa existència i necessitat d’Israel; malgrat que la paradoxa sigui, que els qui neguen la mateixa necessitat de l’Estat Jueu neguin també el dret de jueus a viure als territoris de l’Autoritat Palestina ni a cap país musulmà; i moltes vegades penso que fins hi tot a Europa i a altres llocs del món.

Un dia Israel podrà viure en pau i no haurà de defensar-se del terrorisme i dels hereus de l'antisemitisme de tots els temps. Un dia les paraules de Golda Meyer ja no seran veritat i podrem dir que aquesta frase no és veritat: "La pau arribarà el dia que els àrabs ( i jo afegeixo que els antisemites ) estimin més el seu fills del que ens odien a nosaltres"; mentre això no arriba; malauradament ens haurem de defensar per la nostra mateixa existència, malgrat no agradar-nos les guerres ni tansols quan les guanyem. No , Israel no és perfecte; però, és l'únic estat que garanteix la nostra existència.

eble lasta 2010a posto

Eble tiu posto estos la lasta dum ĉi tiu jaro.


Hodiaŭ raketo vundis knabinon,
ĉe la limo de Israelo kaj Hamaslando.
Teroraj aĉuloj reas, jen la sama konduto,
kaj en mia lando ĉiuj silentas,
kaj la periodaĵoj diras nenion pri la fakto,
kiel ĉiam. Kial? Kial?

Alie. La pasinta semajno ni festis la zamenhofan. Feliĉege, vere. Ni noktomanĝis en pura restoracio. Neforgesebla tago, jes.

Filosemitisme

M'ha cridat l'atenció aquest article. l'he trobat a l'Avui d'avui: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/202420.html i no cal dir que més aviat hi estic d'acord.

LA COLUMNA
Filosemitisme
08/08/10 02:00 - Edgar Illasemail

Jordi Pujol ha estat sempre un admirador del sionisme. Als anys seixanta, Pujol va transformar el sentiment filosemita general (que havia donat fruits excelsos com l'obra d'Espriu o Israel el 1957, de Pla) en un model concret per a la reconstrucció de Catalunya. A l'article Israel del 1965, Pujol escriu: “Israel és un formidable, un meravellós esforç econòmic i tècnic […]. Israel s'explica per un fet místic, per un fet de voluntat i de sentiment, per un fet d'afirmació nacional”. Les virtuts d'Israel (el treball, el sentit col·lectiu, la recuperació de l'hebreu) van ser un model perfecte per al relat de “fer país”.

Avui dia fa la impressió que molts catalans no només ja no s'emmirallen en Israel, sinó que, a més, la culpabilitzen de tot el conflicte amb Palestina. Jaume Renyer, a El Punt del 13 de juliol, deia que l'antisionisme imperant a Catalunya “s'explica per l'espanyolització i el progressisme anacional dominant entre les esquerres”. Segurament Renyer té raó, però potser el seu diagnòstic es pot complementar amb una altra hipòtesi més optimista. De la mateixa manera que els valors del sionisme van ser clau per a la reconstrucció nacional pujolista, ara potser molta gent projecta en la lluita palestina la lluita dels pobles oprimits i apàtrides que aspiren a un altre estatus polític. La defensa de Palestina, doncs, es pot llegir també com un intent de projectar el desig independentista. Per entendre'ns, si els pro Palestina que critica Renyer són el model Joan Saura, els pro Palestina catalanistes són el model Lluís Llach.

Però, tenint en compte que la lluita dels palestins és poc operativa, ja que no l'han sabut desvincular del terrorisme ni de l'antisemitisme i no és clar si el seu objectiu és assolir un estat propi o destruir Israel, bé sembla que si el nostre independentisme acaba triomfant ho farà gràcies als mateixos valors amb què els jueus van fundar Israel i no pas seguint la ineficàcia política dels líders palestins.