8/1/09

L'esquerra i els genocidis

Una reflexió des de l'esquerra independentista catalana no totalitària.

Jaume Renyer
Article penjat al seu blog Per l'Esquerra de la Llibertat

Hom ha convingut, més o menys, a denominar genocidi l'assassinat en massa i sistemàtic de grups humans per motius polítics, ètnics o religiosos. La noció va ésser formulada jurídicament per un jueu polonès, Raphael Lemkin (1900-1959) ja abans de la Segona Guerra Mundial penent com a referència el genocidi patit pel poble armeni (1915-1916) a mans de l'imperi turc i per motius religiosos (l'objectiu era eliminar els cristians del seu territori i consolidar el monopoli islàmic, per això també van delmar els assiris -catòlics caldeus- juntament amb els armenis). L'ascens al poder del comunisme a Rússia i del nazisme a Alemanya va permetre la comissió de genocidis per motius político-ideològics (la fam provocada per Stalin com a mètode per doblegar el poble d'Ucraïna als anys vint i trenta va causar gairebé deu milions de víctimes) i ètnics (l'holocaust dels jueus i dels gitanos europeus a mans del nazis i els seus col·laboradors).

L'esquerra europea de postguerra ha eludit sistemàticament afrontar la realitat dels genocidis comesos en nom del comunisme (per posar un exemple, el del poble de Cambodja a mans dels khemers rojos a partir del 1975), ha reconegut a contracor l'holocaust provocat pels nazis, i ha callat durant el genocidi -de caràcter ètnic- de Rwanda (1994) i calla davant el del Darfur - del qual són víctimes les poblacions negres animistes a mans del règim islamista del Sudan- en l'actualitat. Llibres com el d'Harald Welzer, "Les exécuteurs", en el qual analitza els procés de formació de la conducta genocida són dissortadament excepcionals.

L'holocaust patit pels jueus europeus fou un dels elements determinants que va conduir a la partició de la Palestina britànica, acordada per les Nacions Unides el 1947 en dos estats, un de jueu i un d'àrab. Els estats àrabs i els corrents ideològics que no han admés mai aquella decisió, ni per tant la legitimitat de l'Estat d'Israel, han contraposat la "naqba" (el desastre) del palestins al 1948 -la derrota militar davant l'exèrcit jueu i l'exili de centenars de milers d'habitants- com a element legitimador de la seva causa nacional. Aquesta reacció ha estat assumida per motius ideològics per bona part de l'esquerra europea que ha fet de l'antisionisme un dels seus senyals d'identitat junt amb l'antiliberalisme o l'antiamericanisme. Aquestes tesis han esdevingut hegemòniques també a Catalunya a partir dels anys setanta fins al punt que l'any passat les principals institucions catalanes (Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya) no van trobar cap inconvenient en donar suport a la campanya "Palestina al cor" que commemorava el seixantè aniversari de la "naqba", tal i com es pot comprovar visitant el lloc http://www.blogger.com/www.naqba-catalunya.blogspot.com. El pacifisme autòcton també participa d'aquesta visió de part i així es mobilitza massivament quan hi ha un conflicte en el qual intervenen els USA o Israel i resten muts quan és Rússia qui ataca Geòrgia, aquest estiu passat, per exemple. L'antisionisme és la forma moderna de la judeofòbia d'origen cristià que actua sobredimensionant els fets de guerra responsabilitat d'Israel -reals i documentats pels mateixos historiadors isrealians- equiparant-los a la categoria de genocidis. Aquesta actitud poc rigurosa històricament i jurídicament cerca la banalització dels genocidis realment comesos i dels que es poden cometre en el futur (com les amenaces d'Esfandyar Rahim Masahei, vicepresident iranià: "El mundo debe destruir el Estado de Israel", mentre era a La Meca en companyia del president sudanès -veure La Aurora Digital del 10 de desembre del 2008).

El present atac de l'exèrcit israelià a Hamàs, prèvia provocació inevitable, com escriu encertadament Joan B. Culla, ha de ser tractat políticament, ateses les repercussions de caràcter estratègic que té en tots els ordres, tenint com a objectiu una pau justa i duradora que només és pot assolir a partir del mutu reconeixement de les parts enfrontades i el rigor històric i jurídic de les solucions proposades. I el primer pas és no banalitzar els conceptes polítics que hom fa servir per posicionar-se respecte del conflicte àrabo-isrealià.

6/1/09

ŝtultulo

Hodiaŭ, la plej ŝtulta inter la ŝtultuloj, na Rodrigues Sapatero, parolante pri Gazao, metis en la sama sako Hamason kaj Israelon. Por li ambaŭ havas nenian diferencon, nenian malsimilecon.
Diable, kun tiu estro, sia lando bezonas nenion!! Li sufiĉas.

5/1/09

Dona progressista


Del blog d'en Josep, Descans: el blog d'un home que descansa: Dones progres amb Hamàs, copio aquesta foto, perquè la trobo prou interessant. Ell diu que es tracta de n'Imma Mayol. Tal volta si. Però potser no, qui ho sap?
Sendube ŝi estas preta por traserĉi kaj murdi malamik-in-ojn. Eblas, kial ne?

2/1/09

Bonvolu

Visca Palestina Lliure del Hamàs.

For el Hamaso de Palestino.

Sufiĉas?

12/12/08

post kongresa sperto

Ĉar ne ĉiam mi povas partopreni en kongreso, nek nacia kaj nek internacia, kiam mi fine povas ĉeesti en unu el ili, mi multe esperas de ĝi, kaj kiam finiĝas la kongreso kaj mi analizas tion kio okazis, mi sentas malĝojon. Poste la demando estas, ĉu la partoprenado en ĝi, kaj la vojaĝo meritis la penon?
Mi aŭdis en prelego ke esperantismo ekzistas malgraŭ esperantistoj, ke Esperanto estas bonega ilo por la interkompreniĝo, tamen ne ĉiam la esperantistaro havas bonan kaj sufiĉan socian nivelon por labori favore al li. Pro tio, esperantismo ekzistas malgraŭ la esperantistaro. Kurioza aserto, ĉu?

4/6/08

katolikaj aviadiloj bombardas Granollers, 70a datreveno

Hieraŭ ni rememoris la 70a datrevenon de la bombado en Granollers. Katolikaj italaj aviadiloj kiuj batalis favore la katolikahispana armeoj bombardis tiu senprotekta urbo. En omaĝo ni kopias novaĵon el www.e-noticies.cat, la 3an de Junio, 2008. Verkita de César Alcalá


Granollers: 70 anys després

La guerra civil espanyola fou el major conflicte bèl·lic sorgit a Europa després de la I Guerra Mundial. Aquella seguí les tàctiques napoleòniques amb la incorporació de l’aviació i els carros de combat. A més en la nostra es donaren quatre circumstàncies inèdites dintre de la història de les guerres. Per primera vegada: es bombardejaren les ciutats; s’evacuà als nens; es produí la migració de milers de persones per tot el territori republicà; s’exiliaren milers de persones. Aquesta setmana es commemora el 70è aniversari del bombardeig de Granollers i, per descomptat, hem de recordar-lo.

Amb anterioritat s’havia bombardejat Durango, Guernika, Barcelona, Madrid, Bilbao… El de Guernika fou el primer bombardeig de la història que una població civil va ser atacada amb l'aparent propòsit de produir la seva destrucció total. L’objectiu dels bombardejos sobre les ciutats i poblacions era atemorir a la població civil i desmoralitzar al bàndol republicà. No només Granollers patí l’atac dels avions. També: La Garriga, Cardedeu, Parets del Vallès, Mollet del Vallès, i Sant Celoni. No obstant això, el de Granollers, fou el més important del Vallès Oriental.

El 31 de maig de 1938, a les 9 del matí, 5 avions Savoia S-79 -el govern republicà els va confondre per Junkers- van deixar caure 60 bombes, en menys d’un minut, sobre Granollers. L’objectiu era la central elèctrica. Es van equivocar i les bombes van caure enmig de la capital del Vallès Oriental.

Llançaren 40 de 100 Kg., 10 de 20 Kg., i 10 de 15 Kg. Les bombes van caure en el carrer Gran; al carrer Josep Anselm Clavé; a la plaça de Maluquer i Salvador, coneguda tradicionalment com la del Bestiar o plaça de Can Sínia, on van deixar el seu patètic senyal en el quiosc Mulet; al carrer Espí i Grau; a la Fonda Europa i en els edificis confrontants; al carrer Marià Sans; al carrer de l'Enginyer; al carrer Barcelona; al carrer Nou, dit llavors Pí i Maragall; a la placeta de Sant Roc; al carrer Elisabets, avui Santa Elisabet; al carrer de Sastre; a la plaça de les Olles; al Portalet; a la Porxada. Les persones que caminaven pel carrer, o que estaven dintre de les seves llars, o a l’escola, o fent cua per a comprar, van rebre els estralls de la metralla. Les bombes tancaven el seu cercle infernal amb senyals al carrer Contestable de Portugal; al carrer del Lliri, dit llavors Blasco Ibáñez; al carrer Lletjós, avui Sant Josep de Calasanç; al carrer Pinós; al carrer Josep Umbert; al carrer Cabdil Pere Joan Sala o carrer del Sol; al carrer Corró o Layret; al carrer Travesseres; al carrer Catalunya; al carrer Girona; a l'Hospital; a l’avinguda Joan Prim; i al Camí Vell de Canovelles. En definitiva, unes setanta cases es van veure afectades total o parcialment per les explosions.

Els ferits foren traslladats a La Garriga, Vic, Centelles i Barcelona. En total va haver 161 ferits. La xifra dels morts, durant molts anys, oscil·là. En un primer moment s’establí en 205 persones. Avui dia es pot assegurar que van morir 224 com resultat del bombardeig.

L’Ajuntament va fer una avaluació dels danys que produí el bombardeig. L’estimació oficial parlava de 637.000 pessetes. Ara bé, fou molt més importants els danys personals, les irreparables pèrdues humanes. Poques famílies no tingueren entre els morts o ferits algun parent. Les restes mortals de les 205 persones, que en un primer moment quedaren comptabilitzades, foren enterrades a una fossa comuna que s’obrí a l’entrada del cementiri. Un informe detallat, dels 205 morts, fet una vegada finalitzada la guerra, donava la següent estadística: 20 homes morts menors de 16 anys; 50 homes morts majors de 16 anys; 21 dones mortes menors de 16 anys; 84 dones mortes majors de 16 anys; 30 persones sense identificar. De les 161 persones ferides, 106 eren dones i 55 homes, tots ells civils menys dos o tres militars.

Nombroses personalitats visitaren la ciutat: Álvarez del Vayo, ministre d'Estat; Ramón González Peña, ministre de Justícia; Segismundo Blanco, ministre d'Institució Pública i Sanitat; Escofet, alcalde accidental de Barcelona; Adalberto Tejada, ambaixador de Mèxic; els encarregats de negocis d’Anglaterra i Rússia; els agregats militars francès i britànic. Es van rebre nombrosos telegrames de Catalunya, Espanya i de l’estranger. El Partit Comunista francès realitzà un acte de condemna en el Velòdrom d'Hivern a Pares. Es van rebre ajudes econòmiques de la Generalitat de Catalunya, el Socors Vermell de Catalunya, ajuntaments, particulars, sindicats, col·lectivitats i entitats.

En homenatge a les 224 persones mortes com a conseqüència d’aquell primer bombardeig, que hom l’ha comparat amb el de Guernika, transcrivim el nom de les víctimes:

Abella Guasch, Maria; Abós Muzán, Domènec; Abranguin Cruz, Ayde; Abril Parera, Josepa; Adiego Redondo, Pilar; Agut Salvadó, Genoveva; Araceli; Argemi Oliveras, Carme; Artau Vallcorba, Joan; Badosa Malet, Joaquima; Barceló Godayol, Josep; Barnet Argemí, Carme; Baró Montañà, Maria; Barquet Serra, Pere; Bartrés Puig, Josepa; Bertran; Bertran Bernadas, Antoni, Bobés Muñiz, Carme; Bonet Serra, Joan; Braza Llaneza, Delfina; Brutau Rosàs, Àngela; Cabanas Jordà, Climent; Cabot Manyosa, Enric; Calderón Gómez, Just; Campins Raventós, Genís; Canal Miralpeix, Joan; Capella Prats, Francesca; Casademunt Armengol, Maria; Casanovas Sabatés, Francesca; Cassà Forns, Rita; Castany Subirats; Joan; Chacón Oliver, Maria; Clavell Pere, Joaquima; Climent Linares, Antoni; Comas Tourné, Josep; Corcera Ferriz, Amàlia; Cort Julià, Joaquim; Cuevas Agudode, Emília; Cunillra Franés, Josepa; Díaz Zapico, Araceli; Dosruis Arnau, Agustina; Dueso Salamero, Irene; Duran Balscà, Maria; Duran Tàpias, Miquel; Echevarria Urquia, Eustaquio; Elias Aymeric, Joan; Estaper Clavell, Ramona; Estragués Fornés, Joaquima; Estruel Riba, Mª Lluïsa; Falguera Busquets, Elvira; Farré Mallena, Enriqueta; Feliu Arenas, Jacint; Fernández Vidal, Rosa; Ferrer Colom, Antònia; Ferrer Xaus, Josep; Font, Josep; Formenti Puignan, Pere; Freginals Cumella, Antònia; Gabarras Jordà, Climent; Galiana Alegre, Neus; Gallo del Río, Balbina; Galobrdes Clará, Lluís; Garballo, Llibertat; Garcia Grisol, Francesca; Garcia Grisol, Maria; Garcia Marco, Mundeta; Garcia Signes, Joaquima; Garrell Alsina, Ventura; Garrell Pey, Esteve; Giménez Borruezo, Lluís; Ginjaume Pinó, Montserrat; Gli Travé, Carme; Gómez Gómez, Domènec; González Campos, Teresa; González Zamora, Celestina; Grau Camps, Madrona; Gubern Puig, Maria; Guinart Saborit,Julià; Illa Colomé, Josep; Jacas Cusidó, Josep; Jané Busom, Maria; Joaquima; Juan Laxa, Carme; Julià Salabert, Josep; Juncà Mas, Francesca; Juncà Mas, Josepa; Jusà Tando, Teresa; Juvany Claret, Amadeu; Larrosa Juncà, Josep; Linares, Maria; Lleonart Tarrés, Àngela; Llobet Gurgui, Àngel; Llobet Riera, Josep; López Secades, M. Purificació; Lorca García, Victorià; Magria Comas, Francesca; Mañé Cornellà, Maria; March Guinart, Josepa; Marcos Gracia, Francesca; Margenat Badell, Pere; Maria Velázquez, Elena; Marín Sánchez, Elena; Martí Lluís, Concepció; Martí Plana, Núria; Martorell Bara, Àngela; Maza Canales, Josep de la; Melo Checa, Basilia; Mercè Rovira, Carme; Molist Bartrés, Joan; Mompart Costa, Rosa; Moncau Ser, Agnès; Monclús Alentoran, Francesca; Montañà Arnau, Paula; Mora Riera, Àngela; Moreno Aro, Carles; Morera Barneza, Teresa; Mulet Martorell, Antoni; Navarro Brunet, Raimon; Nobrera Fernández, Josepa; Noriega Olivella, Pere; Noriega Rincón,Manuel; Novell Garriga, Jaume; Nualart Villaret, Santiago; Oliart Terradas, Josepa; Oliveras Pla, Antoni; Pagès Palau, Assumpció; Pagès Palau, Mercè; Palanques Carbonell, Manuel; Pareja Reixa, Maria; Pedragosa Arasa, Bartomeu; Pedrals Blanchart, Llorença; Pérez Tornavell, Àngela; Planas Andreu, Carolina; Pons Ferrer, Marti; Pont González Anicet; Pou Masó, Salvador; Pou Vila, Joan; Pueblador Monclús, Emília; Puig Floriach, Jaume; Pujol Jumà, Ferran; Pujol Vergés, Isabel; Pujol, Ferran; Punsetí March, Miquel; Redondo Repiso, Eugènia; Requena Martínez, Elena; Ribalta Pladevall, Josep; Riera Capdevila, Sebastià; Riera Cavallé, Julià; Riera Vila, Rosa; Riera, Teresa; Rión Maña, Assumpció; Ríos Murillo, Esteve; Riudoms Giral, Dolors; Roca Baleda, Anna; Roca Julià, Jaume; Roca Prat, Filomena; Rodríguez Batlle, Trinitat; Rodríguez García, Carme; Rodríguez Martí, LLúis-Antoni; Roig Arbonès, Mercè; Roque Sitja, Emília; Rosquellas Tuset, Josep; Rovira Pelegrí, Josep; Rovira Tonat, Isaac; Sabadell Grau, Dolors; Sagués Clapés, Pere; Saló Torres, Francesc; Salvadó Vidal, Maria; Samón Monràs, Antònia; Samón Riera, Jaume; Sans Puigdomènech, Maria; Santaeugènia Torrents, Emília; Sarroca Margarit, Agustí ; Sayol Palmera, Teresa; Segoia Garcia, Patrici; Serra Puigoriol, Carme; Serra Sabater, Maria; Sindreu Mas, Joaquima;Sitjà Freixa, Concepció; Solà González, Elisa; Solà Roca, Joaquim; Soldevila Castelló, Joan; Soler Hernández, Francesca; Solsona Girbau, Elvira; Solsona Girbau, Teresa;Tàpias Vidal, Joaquima; Teruel López, Melciora-Eulàlia; Torrabadell Andols, Engràcia; Torres Casasas, Anna; Tortosa Iniesta, Joan; Trullàs Cadevall, Lluís; Ulldemolins Carrancà, Francesc; yà Terrades, Josepa; Vall Salvadó, Prim; Vernet Barnes, Anna; Vila Travessera, Maria; Viladerram Tàpias, Antoni; Villà Farrès, Manuel; Vito Torras, Anna; Vivó Señorlí, Marià; Xans Traé, Carme; Zaiz Tarrés, Miracle

2/6/08

Marŝo festanta la 60an datrevenon de la fundo de Israelo en Barcelono



Hodiaŭ matene mi legis en katalunan retan ĵurnalon, pli konkrete notícies.cat, ke hieraŭ pli ol mil kuraĝuloj celebris en Barcelono la 60an datrevenon de la fundo de Israelo, marŝante tra la Diagonala bulevaro. Dum la evento oni kunportis plurajn sendependajn katalunajn flagojn, kiujn marŝis kune kun israelaj flagoj. Malgraŭ la pluvo, tiujn kuraĝuloj festis, ke Israelo vivas, kaj vivos. Jen la novaĵo


Un miler de catalans, molts amb banderes independentistes, s'han manifestat aquest matí per la Diagonal de Barcelona per a commemorar el 60è aniversari de la constitució de l'Estat d'Israel, segons fonts que han participat en l'acte. La marxa, en alguns moments sota la pluja, ha tingut lloc des de la Plaça Francesc Macià fins al Palau de Pedralbes. L'acte ha estat organitzat per les comunitats jueves de Catalunya en coincidència amb altres marxes arreu del món. La commemoració ha comptat amb la presència de la poetessa Marta Pessarrodona i el cònsol d'Israel a Barcelona.