Participació invisible en un destí

La revista PRESÈNCIA, Núm. 2095, va publicar a les pàgines 8 i 9 el següent article de David Grossman. El trobo molt interessant, i l'incloc al blog. 

Hi ha algunes llengües –no moltes– a les quals gairebé tots els escriptors voldrien que els seus llibres es traduïssin. Llengües per damunt de les quals plana una subtil «aura» d’emoció i d’atracció, fins i tot d’un cert exotisme. El català és, sens dubte, una d’elles. Em sembla que se’m permetrà dir que l’hebreu també ho és. I també, dit sigui de passada, el txec, l’islandès i algunes llengües més, no gaires. Generalment són la llengua d’un poble petit que ha conegut una història difícil, de vegades tràgica. D’un poble que s’ha aferrat i ha lluitat per la seva cultura i la seva llengua. Són llengües que desperten una mena de consideració, d’identificació, fins i tot de veneració, envers el qui les parla i envers la seva història i la seva cultura. Jo dic «Catalunya » i de seguida s’escampa dins meu un ventall de records i d’impressions: el destí i la lluita dels catalans, la seva història tràgica i heroica, la seva gran creació artística i espiritual dins de la qual centellegen els noms de Gaudí, Joan Miró, Antoni Tàpies, Ramban [rabí Mossé ben Nahman o Nahmànides] –un dels gran rabins de l’«edat d’or» dels jueus a la península Ibèrica–, el seu deixeble rabí Salomó ben Abraham Adret, i, evidentment, Mercè Rodoreda amb la seva Plaça del Diamant, i Salvador Espriu, que, com se sap, el seu primer llibre es titula Israel, i l’audaç i agut Terenci Moix, i molts d’altres. (Com podríem obviar recordar Lionel Messi i els virtuosos del Barça? Avui, certament, són part del tapís cultural i humà, fins i tot de l’artístic, diran alguns.) Una cosa més: la llengua catalana ha estat una llengua que gairebé ningú no ha escrit durant molt de temps. L’hebreu, en canvi, es va convertir en una llengua exclusivament escrita, en una llengua sagrada que no es parlava, i així va restar gairebé al llarg de mil vuit-cents anys. El català –més jove– va conèixer un període de temps, tot i que més curt, de silenci, d’imposició de silenci. Eliezer Ben Iehuda va ser l’home –el somni, el profeta– que va fer renéixer la llengua hebrea, convertint-la de nou en una llengua parlada i viva. Pompeu Fabra va fer aproximadament el mateix amb el català. Tant l’hebreu com el català són llengües el desvetllament de les quals ha estat un component important per a la consolidació de la identitat nacional dels seus parlants, i el seu retorn a la vida és com una mena de miracle. És per això que em vaig alegrar tant quan els meus llibres es van traduir al català, vaig sentir com si per aquest fet rebés una mena d’autorització a pertànyer –tot i que només com a visitant, com a invitat– a una cultura rica i carregada de significat i de records; i cada vegada que el correu em porta a casa meva, a Jerusalem, un nou llibre traduït al català, sento que alguna cosa de mi mateix, de la meva llengua –és a dir, de la reserva de la consciència que conserva els sediments del destí del meu poble– s’interessa profundament i misteriosa per la llengua i el destí tempestuós del poble català, i aleshores tinc una sensació instintiva: ells, sens dubte, ho entendran.