El plaer de rellegir.

Ara fa uns deu anys, aproximadament, que vaig llegir per primera vegada “Una historia de amor y oscuridad”, amb traducció admirable per ben feta de na Raquel García Lozano. Des de llavors, he rellegit aquesta obra mitja dotzena de vegades, més unes altres d’incomptables en què obria el volum per qualsevol banda i llegia a l’atzar alguns paràgrafs o bé capítols.

            Cada vegada que he llegit de nou aquesta obra de n’Oz, amb versió de na Raquel, hi he trobat noves imatges, m’ha semblat sentir nous olors, proporcionats per la lectura, i hi he gaudit per la bellesa de les paraules, per la musicalitat de la narració.

            Si jo fos una mica menys gandul del que sóc, hauria d’haver après hebreu per poder llegir l’obra en la seva versió original. Però sóc com sóc i no pas ara canviaré. En canvi i per atzar he aconseguit diverses versions en distintes llengües, de manera que posseeixo aquesta obra en català, espanyol, anglès i francès.

            Sovint i per pur plaer faig comparances de les diverses solucions que han donat els distints traductors. Però quan m’enyoro de Jerusalem, o en sento nostàlgia, obro el volum de butxaca de siruela, i a l’atzar m’enllamineixo de la seva prosa, dels seus mots, de la seva història, del com està explicada. I aquest post ve a compte del fet que trobo extraordinàriament estrany que aquesta obra que a mi em sembla absolutament cabdal, sigui tan i tan poc coneguda, potser marginada o deixada de banda. La feta em fa sentir viure en una espècie d’exili espiritual, que com és natural no té perquè importar-li a ningú. Ara me'n vaig a obrir un dels volums, el primer que trobi, i a veure que em diu, i jo dono les gràcies pel que em digui. 

Reveni al

La lastaj jaroj mi ne inkludis mesaĝon en ĉi tiu blogo, -kaj neniu alia-, malgraŭ ke la plej multaj novaĵoj povis esti inkludataj en ĝi. Ekzemple, reserĉojn, batalajn vivojn, politikajn aferojn ktp.
Ankaŭ mi forgesis la manieron por eniri en ĝi. Tamen, post atenta cerbumado, finfine mi povis eniri en ĝi, ankaŭ mi trovis la plej bonan manieron por rekte enmeti la ĉapelojn. Halelujon.

Participació invisible en un destí

La revista PRESÈNCIA, Núm. 2095, va publicar a les pàgines 8 i 9 el següent article de David Grossman. El trobo molt interessant, i l'incloc al blog. 

Hi ha algunes llengües –no moltes– a les quals gairebé tots els escriptors voldrien que els seus llibres es traduïssin. Llengües per damunt de les quals plana una subtil «aura» d’emoció i d’atracció, fins i tot d’un cert exotisme. El català és, sens dubte, una d’elles. Em sembla que se’m permetrà dir que l’hebreu també ho és. I també, dit sigui de passada, el txec, l’islandès i algunes llengües més, no gaires. Generalment són la llengua d’un poble petit que ha conegut una història difícil, de vegades tràgica. D’un poble que s’ha aferrat i ha lluitat per la seva cultura i la seva llengua. Són llengües que desperten una mena de consideració, d’identificació, fins i tot de veneració, envers el qui les parla i envers la seva història i la seva cultura. Jo dic «Catalunya » i de seguida s’escampa dins meu un ventall de records i d’impressions: el destí i la lluita dels catalans, la seva història tràgica i heroica, la seva gran creació artística i espiritual dins de la qual centellegen els noms de Gaudí, Joan Miró, Antoni Tàpies, Ramban [rabí Mossé ben Nahman o Nahmànides] –un dels gran rabins de l’«edat d’or» dels jueus a la península Ibèrica–, el seu deixeble rabí Salomó ben Abraham Adret, i, evidentment, Mercè Rodoreda amb la seva Plaça del Diamant, i Salvador Espriu, que, com se sap, el seu primer llibre es titula Israel, i l’audaç i agut Terenci Moix, i molts d’altres. (Com podríem obviar recordar Lionel Messi i els virtuosos del Barça? Avui, certament, són part del tapís cultural i humà, fins i tot de l’artístic, diran alguns.) Una cosa més: la llengua catalana ha estat una llengua que gairebé ningú no ha escrit durant molt de temps. L’hebreu, en canvi, es va convertir en una llengua exclusivament escrita, en una llengua sagrada que no es parlava, i així va restar gairebé al llarg de mil vuit-cents anys. El català –més jove– va conèixer un període de temps, tot i que més curt, de silenci, d’imposició de silenci. Eliezer Ben Iehuda va ser l’home –el somni, el profeta– que va fer renéixer la llengua hebrea, convertint-la de nou en una llengua parlada i viva. Pompeu Fabra va fer aproximadament el mateix amb el català. Tant l’hebreu com el català són llengües el desvetllament de les quals ha estat un component important per a la consolidació de la identitat nacional dels seus parlants, i el seu retorn a la vida és com una mena de miracle. És per això que em vaig alegrar tant quan els meus llibres es van traduir al català, vaig sentir com si per aquest fet rebés una mena d’autorització a pertànyer –tot i que només com a visitant, com a invitat– a una cultura rica i carregada de significat i de records; i cada vegada que el correu em porta a casa meva, a Jerusalem, un nou llibre traduït al català, sento que alguna cosa de mi mateix, de la meva llengua –és a dir, de la reserva de la consciència que conserva els sediments del destí del meu poble– s’interessa profundament i misteriosa per la llengua i el destí tempestuós del poble català, i aleshores tinc una sensació instintiva: ells, sens dubte, ho entendran.

tocant el mur

A saber que li diu la mestressa al haredí. Però no se li pot negar certa dosi de tendresa

Així els miserables han tornat Gilad Shalid, amb la pell als ossos.

,


comparem-ho amb

Escombreries de la Història...

Cal tenir-ne memòria, heus-lo


El jutge Goldstone llança a les escombraries de la història l'informe Goldstone

En un article publicat el passat divendres 1 d'abril al Washington Post, el jutge Goldstone es retractava de l'informe elaborat per ell mateix sobre l'operació militar israeliana a Gaza (desembre 2008 - gener 2009). L'informe va ser redactat per una comissió creada per l'ONU i presidida pel mateix jutge. En el seu article, Goldstone afirmava que si hagués sabut llavors el que sap ara, l'informe hauria estat totalment diferent.

Després de la aparción d'aquest article, el portaveu de l'Ambaixada d'Israel a Espanya, Lior Haiat,ha afirmat: "com hem dit en el passat, l'informe Goldstone poc té a veure amb els fets i ara ocupa el lloc que li correspon en les escombraries de la Història ".

De qui garanteix la nostra existència

Copio el següent article, perquè em sembla extraordinari, del blog Catalunya-Israel

Israel no és un Estat perfecte

Israel no és un Estat perfecte, segurament perquè d’estats perfectes no n’hi ha. L’Estat Jueu té gairebé un 25% de població musulmana amb els mateixos drets que els ciutadans jueus i això representa els drets més grans que aquest col•lectiu té a qualsevol estat del món. Per altra banda la llengua àrab és idioma cooficial a tot el país. Israel és un país en guerra gairebé permanentment des que va renéixer com Estat el 1948 i malgrat això creix constantment i es manté com un estat altament tecnològic; tot i la despesa que la defensa suposa per a l’Estat. Però això no és el més important, el que és important és l’assoliment de drets i llibertats, i encara en falten molts. L’ ex-president d’Israel Moshe´Katzav ha estat condemnat per delictes sexuals i anirà a la presó. Tots els càrrecs públics poden ser jutjats i encausats a Israel, ser electe no t’eximeix de res ni et dona cap mena d’aforament. Dana Internacional, una cantant transexual tornarà a representar Israel. Els matrimonis gais celebrats a quealsevol país són reconeguts a Israel i els és permès adoptar. Dori Spivak ha estat designat jutge i és obertament gai. A Israel hi troben asil milers de ciutadans de l’Africa subsahariana. A Israel s’acull a milers de palestins que fugen de l’Autoritat palestina i de Hamàs per la seva orientació política i/o sexual.

A Israel hi ha moltes organitzacions no governamentals que discrepen de la política del govern i hi actuen amb completa legalitat. A Israel hi ha partits polítics que neguen la mateixa necessitat de l’Estat d’Israel i són presents al Parlament. A Israel la iniciativa privada és fonamental. A Israel ser jueu no és un problema; a Israel no ser observant no és un problema. A Israel ser observant no és un problema; però, cal ser honestos, a vegades la convivència no és fàcil; però és possible i necessària. A Israel es respecten tots els cultes, senzillament perquè així ho hem cregut sempre els jueus. A Israel coexisteixen diferents formes de propietat i el respecte a la llibertat individual i col•lectiva. A Israel hi ha el col•lectiu més gran de periodistes estrangers acreditats de qualsevol país. Israel és jutjada amb uns barems que no es jutja cap país; i malgrat tot, a Israel es respira llibertat, llibertat de religió, llibertat política, llibertat sexual, llibertat sindical, llibertat per apostatar, llibertat, llibertat de premsa, d'expressió, llibertat per a les minories. .

No, Israel no és perfecte; però és un bon lloc per viure-hi; i l’únic lloc on ser jueu no és un problema per als mateixos jueus; encara que això suposi que per a molts no jueus i alguns jueus que practiquen encara l’auto-odi, s’hagi de posar en dubte la mateixa existència i necessitat d’Israel; malgrat que la paradoxa sigui, que els qui neguen la mateixa necessitat de l’Estat Jueu neguin també el dret de jueus a viure als territoris de l’Autoritat Palestina ni a cap país musulmà; i moltes vegades penso que fins hi tot a Europa i a altres llocs del món.

Un dia Israel podrà viure en pau i no haurà de defensar-se del terrorisme i dels hereus de l'antisemitisme de tots els temps. Un dia les paraules de Golda Meyer ja no seran veritat i podrem dir que aquesta frase no és veritat: "La pau arribarà el dia que els àrabs ( i jo afegeixo que els antisemites ) estimin més el seu fills del que ens odien a nosaltres"; mentre això no arriba; malauradament ens haurem de defensar per la nostra mateixa existència, malgrat no agradar-nos les guerres ni tansols quan les guanyem. No , Israel no és perfecte; però, és l'únic estat que garanteix la nostra existència.