Ara fa uns deu anys, aproximadament, que vaig llegir per
primera vegada “Una historia de amor y oscuridad”, amb traducció admirable per
ben feta de na Raquel García Lozano. Des de llavors, he rellegit aquesta obra
mitja dotzena de vegades, més unes altres d’incomptables en què obria el volum
per qualsevol banda i llegia a l’atzar alguns paràgrafs o bé capítols.
Cada vegada
que he llegit de nou aquesta obra de n’Oz, amb versió de na Raquel, hi he
trobat noves imatges, m’ha semblat sentir nous olors, proporcionats per la
lectura, i hi he gaudit per la bellesa de les paraules, per la musicalitat de
la narració.
Si jo fos
una mica menys gandul del que sóc, hauria d’haver après hebreu per poder llegir
l’obra en la seva versió original. Però sóc com sóc i no pas ara canviaré. En
canvi i per atzar he aconseguit diverses versions en distintes llengües, de
manera que posseeixo aquesta obra en català, espanyol, anglès i francès.
Sovint i
per pur plaer faig comparances de les diverses solucions que han donat els
distints traductors. Però quan m’enyoro
de Jerusalem, o en sento nostàlgia, obro el volum de butxaca de siruela, i a l’atzar
m’enllamineixo de la seva prosa, dels seus mots, de la seva història, del com està explicada. I aquest
post ve a compte del fet que trobo extraordinàriament estrany que aquesta obra
que a mi em sembla absolutament cabdal, sigui tan i tan poc coneguda, potser
marginada o deixada de banda. La feta em fa sentir viure en una espècie d’exili espiritual, que
com és natural no té perquè importar-li a ningú. Ara me'n vaig a obrir un dels volums, el
primer que trobi, i a veure que em diu, i jo dono les gràcies pel que em digui.
